¡Tothom som iguals

La meva entrada d'avui va dedicada a aquells nens que pateixen algun tipus de discapacitats. Considero que es una entrada de vital importància, ja que en la assignatura educació inclusiva estem donant el tema de les necessitats i les discapacitats. El vídeo els colors de les flors, és molt emotiu, ja que explica perfectament com un nen amb una deficiència visual és tan vàlid com un nen sense cap deficiència. La professora els mana fer una redacció sobre el tema de les flors i Diego, que és el protagonista, esbrina com és la millor forma de fer la seva redacció. En primer lloc busca informació sobre el tema i després crea la seva pròpia redacció basant-se en una maquina per escriure braile. El segon vídeo Campaña institucional reflecteix com un pare està parlant amb la seva filla sobre que cuidarà a una veïna seva però que és especial. La nena comença a fer-li preguntes al seu pare sobre si pot jugar al mateix que ella i treu la conclusió que és especial però que és tan valida com ella. El vídeo reflecteix molt bé la integració de les persones amb discapacitat dins del món en el qual vivim.

És molt important la integració dels nens amb discapacitat dins de les aules, ja que no cal excloure a cap nen. Així es fomenta el desenvolupament entre tots i la sensibilització per aquest tipus de persones que pateixen alguna discapacitat, en aquest cas visual.

Despès de veure aquest vídeo, jo he sentit una gran sensibilització per aquests nens i em poso en la pell d'ells i la veritat que no m'agradaria que m'excloguessin de cap lloc, sinó tot al contrari, poder rebre l'ajuda de totes les persones i sentir-me igual de valguda com tothom.

Ja que sento una gran estima cap a les persones que pateixen algun tipus de discapacitat, s'Espurna oferia un curs relacionat amb els jocs sensorials i de sensibilització que jo em vaig disposar a realitzar. El curs anava enfocat a realitzar jocs per als nens que patien qualsevol deficiència. Tènia un total de 10 hores i es varen apuntar 24 persones.

«Els jocs sensorials són aquells en els quals els nens fonamentalment exerciten els sentits i es basen menys en les capacitats físiques i més en les capacitats de percepció», assegura Sergi que va ser el responsable d'impartir el curs.

En aquest curs es van realitzar jocs on havíem d'anar amb un antifaç per veure el que es sent quan una persona no veu i fer-nos valer per nosaltres mateixos o alguna persona; també vam fer de persones mudes per posar-nos en la pell de les persones que perden la parla i veure com s'adapten al món i finalment diferents jocs per sensibilitzar-nos i comprendre com és la seva vida diària.

Al haver realitzar aquest curs, em vaig interessar per conèixer més coses sobre les discapacitats i en concret sobre la discapacitat visual i per a això vaig anar a demanar informació a l'ONCE i vaig treure les meves conclusions. Tota la informació que vaig cercar em va ser de gran ajuda per enguany conèixer mes coses sobre les discapacitats i les necessitats dels infants.

L'ONCE és una Corporació sense ànim de lucre amb la missió de millorar la qualitat de vida de les persones cegues i amb discapacitat visual de tota Espanya. És una Institució de caràcter social i democràtica i està oberta a tots. En l'actualitat formen part uns 115.000 empleats.

Un valor molt important és la solidaritat entre tots els individus que pateixen qualsevol deficiència. L'ONCE es basa en persones que pateixen una deficiència visual però també va crear una entitat per a aquelles persones que a part de patir una deficiència visual, pateixen una deficiència auditiva. Aquestes entitat treballa amb persones amb Sordocegues.

L'afiliació a l'ONCE és un acte voluntari on en ella s'han de complir una sèrie de normes i drets que hi ha establerts:

Ø      Participació des de la seva estructura democràtica, en la vida associativa de l'Entitat.

Ø      Accés als serveis i prestacions de caràcter especialitzat que presta a les persones cegues i deficients visuals greus.

Les condicions que ha de complir una persona per afiliar-se a l'ONCE, són les següents:

Ø      Posseir la nacionalitat espanyola.

Ø      Disposar en tots dos ulls almenys d'una de les següents condicions visuals:

o       Agudesa visual igual o inferior a 10%.

o       Camp visual reduït a 10 graus o menys

Esmentar que quan vaig acudir a l'ONCE per informar-me de tots aquests aspectes que he esmentat em van rebre amb molta amabilitat, em van explicar tot el que jo volia i a mes em van facilitar material perquè pogués veure amb que es treballa en l'ONCE. Em van donar un clauer amb l'alfabet braile; dos alfabets brailes, un per veure-ho escrit i un altre tàctil perquè vegem com és i finalment diversa informació sobre els serveis que presta la fundació ONCE.

Tema 2: Les teories de l'aprenentatge i la seva implicació educativa en el currículum actual

El tema 2 denominat les teories de l'aprenentatge i la seva implicació educativa en el currículum actual, hem aprofundit a conèixer una mica més sobre les teories conductistes i cognitives. És un tema bastant llarg i dens, però si es fa una divisió entre teories conductistes i teories cognitives tot queda més clar. 

Per començar amb l'entrada, dir que en moltes ocasions la gent parla dels processos d’ensenyament aprenentatge però realment no tenen coneixement del seu significat. Per jo, l'aprenentatge és el procés a través de com s'adquireixen habilitats, destreses, coneixements, conductes o valors com a resultat de l'experiència, raonament i observació. Considero, que l'aprenentatge és una de les funcions mentals més importants en els éssers humans i els animals. És per això que una mala aplicació de l'aprenentatge pot causar greus problemes.

Una vegada tenim clar que és l'aprenentatge, anem a centrar-nos a explicar més detalladament les teories conductistes i les cognitives. A més d'explicar les teories amb els seus respectius autors, intentaré en cadascuna d'elles posar un exemple personal perquè així ho entenguem millor.

En el conductisme ens trobem amb Watson, Pavlov, Skinner i Bandura.

Els conductistes, es basen en les influències ambientals per donar explicació a la conducta humana. Pensen que l'ambient pot modular totes les conductes, és per això que proporcionaven estímuls per aconseguir els objectius que tenien previstos. No tenien en compte les capacitats, potencialitats i interessos dels petits. Els autors que coneixem dins de les teories conductistes són Pavlov, Skinner i Bandura.

Pavlov s'adona a través d'uns experiments que realitza, que hi ha estímuls incondicionats, és a dir, que no estan manipulats i també hi ha respostes incondicionades, és a dir, que no estan manipulades. Per contra, ens trobem amb estímuls condicionats i respostes condicionades, que estan manipulades. 

Dins del condicionament clàssic, m'agradaria comentar la tècnica d'exposició en viu, ja que m'ha resultat bastant interessant i tinc un exemple molt proper que va a la perfecció amb aquesta tècnica. La tècnica exposició en viu, consisteix que quan una persona té por a alguna cosa en concret, li fan fer alguna cosa perquè se li vagi llevant la por. A més, incorporen a la persona directament sobre l’estímul que li provoca por. 

Un exemple personal que m'agradaria comentar és el següent: Jo tinc una amiga que des de sempre li han fet por les formigues i els seus pares perquè la por se li llevés li mostraven a la formiga davant seva i li feien que la matarà. Aquest procés està mal fet, perquè si a la nena li fa por la formiga i li enfrontes de cop a aquesta por, aquest incrementarà i mai desapareixerà. 

En aquest cas no és una bona tècnica per aplicar, però amb l'exemple anteriorment explicat, jo com a futura docent si em trobo amb un cas com el de la meva amiga, aplicaré la desensibilització sistemàtica que consisteix a realitzar uns determinats passos per aconseguir que la por que la persona té cap a alguna cosa vagi desapareixent.

En el meu exemple personal, ho realitzaria primer explicant a la nena que són les formigues, buscant informació amb ella, imatges, una vegada està té present la imatge de formiga, podem anar a fer una passejada al camp i fer-los fotos, fer un mural, agafar una formiga i dissecar-la, fins a arribar a poc a poc a aconseguir que la por que tènia se li vagi llevant.

Dins del condicionament operant ens trobem moltes tècniques que si s'apliquen d'una manera correcta tindran sentit, però una mala aplicació no tindrà efectivitat ni sentit. El càstig que utilitzen en la majoria d'aquestes tècniques, no és un mètode eficaç per aconseguir l'aprenentatge. Si es vol castigar per algun motiu, és fonamental explicar el motiu del càstig i fer reflexionar a la persona sobre el que ha fet. El representant del condicionament operant és Skinner. Com bé ens diu en la seva teoria, és fonamental seleccionar aquells reforços que siguin efectius per a cada nen en particular, tenir en compte la conducta que es vol fomentar, al principi reforçar al nen cada vegada que realitzi la conducta i modelar la conducta gradualment. 

A més, dins de les tècniques del condicionament operant de Skinner, se'ns parla dels reforçadors, cosa que considero que tant si s'empren amb abundància o d'una manera errònia tindrà greus repercussions. Com bé diu Skinner una conducta reforçada es torna a realitzar i té més probabilitat de tornar-se fer en el futur. Si es desitja emprar algun reforçador, és necessari saber que situació oferir i que mai sigui material. 

Les tècniques que més m'han cridat l'atenció dins del condicionament operant i que les tinc molt presents, són el sistema d'adreça de conducta mitjançant contracte i la tutoria d'un company. A continuació explicaré una breu descripció de cada tècnica i un exemple personal.

El sistema d'adreça de conducta mitjançant contracte, consisteix a establir un contracte amb el nen/a per escrit amb les coses que rebrà si realitza el que se li demana i les repercussions que tindrà si no les realitza. S'ha de signar o en el cas que siguin nens que no sàpiguen escriure, que posin la seva petjada perquè quedi constant que estan d'acord. És una tècnica de gran utilitat, ja que és un contracte entra la mestra i l'individu i que queda reflectit en un paper. Amb això, a més de partir dels interessos que el mestre/a vol, també es té en compte les preferències i interessos de l'alumne que és qui decideix les coses que vol aconseguir.

Un exemple personal i que m'agradaria detallar aquí és el següent: la meva germana treballa en un menjador escolar amb nens de 8 anys. En aquests moments, té a una nena que li costa molt menjar, és la ultima sempre a acabar de menjar i fins que la meva germana no acaba d'atendre a tots els nens i es troba amb ella, la nena no menja. Ha buscat moltes solucions però cap dóna efecte. 

Ara, han decidit entre ella i la nena fer un contracte per escrit on la nena es compromet a acabar-se tot el menjar i ser la primera en el menjador, i la meva germana li deixarà jugar amb els peixos que tenen en classe i que a la nena li agraden molt.

Considero que és un bon exemple, ja que queda per escrit el que pretén la mestra i el que vol aconseguir la nena. Sempre posant el que aconseguirà i les repercussions que tindrà si no es compleix amb l'establert.

Dins del sistema d'adreça de conducta mitjançant contracte, m'agradaria posar-vos un vídeo de supernanny, on com tots coneixem és un programa que acudeix una persona externa a la família i observa el comportament dels nens i les reaccions dels seus familiars. Després es reuneix amb els familiars i fa una llista de les conductes que tenen i els dóna consells perquè no es tornin a repetir i tot vagi a millor. El següent vídeo, reflecteix com una mare no pot més amb el seu fill Manuel de 3 anys, a les nits no dorm i aquesta desesperada no sap que fer. Com bé explica la mare, en ser professora li impedeix portar una professió de la millor manera, a causa del seu cansament acumulat a les nits. Ve blanca, la supernanny i li dóna consells del que ha de fer per aconseguir que el nen es quedi en el llit i es dormi sense donar problemes. 

Aquí us deixo l'enllaç del vídeo de supernanny a domicili.

Una altra de les tècniques que m'ha semblat molt interessant i m'agradaria comentar amb un exemple personal és la tutoria d'un company. Aquesta tècnica, consisteix que un company ajuda a un altre, en determinades accions on posseeix majors coneixements. De la mateixa manera, és fonamental que es vagin canviant els papers perquè no siguin sempre els mateixos els que ajudin o siguin ajudats. 

En el meu cas personal, jo tinc habilitats motrius però tinc mancances en les habilitats matemàtiques. A l'escola un professor ens va posar a la meva amiga i a jo juntes, perquè jo la pogués ajudar a ella en tot el relacionat amb la motricitat i ella em pogués ajudar a mi en les matemàtiques. Considero que és una tècnica ben aplicada, ja que cap de les dues ens sentim excloses i cadascuna ajuda en l'àmbit que se li dóna millor. Personalment, penso que aquesta tècnica està ben aplicada, però en l'àmbit de 0 a 3 anys no s'hauria d'aplicar, ja que no tenen una estructura cognitiva establerta i no són capaces de saber a qui poden ajudar. Per el contrari, opino que en el cicle de 3 a 6 anys si que donaria mes èxit, ja que fomentaria el companyerisme, la interacció, l'ajuda i la cooperació entre el grup classe.

Per finalitzar amb les teories conductistes, com ben he dit anteriorment consideren al subjecte com un ésser passiu i que aprèn a causa de les influències de l'ambient. Jo personalment, considero que l'individu és el protagonista de la seva pròpia acció i qui construeix el seu aprenentatge. No és com una tabula rasa que se li va emplenant d'informació, sinó que adquireix la informació que més li convé. S'ha de tenir en compte els seus coneixements previs, motivacions i interessos perquè l'individu arribi a aprendre i estructuri el seu coneixement. És per això, que em baso més en el constructivisme que a continuació explicaré breument i posaré algun exemple.

En el constructivisme, podem contemplar que el nen és el protagonista del seu propi aprenentatge, són ells mateixos els que decideixen el que desitgen fer a cada moment i que manera ho volen fer. Deixant que siguin ells mateixos els que decideixin per si sols, s'aconseguirà que assimilin millor l'aprenentatge i sàpiguen adaptar-ho per adquirir un aprenentatge significatiu. Considero que amb aquesta manera d'ensenyar, tots els coneixements que assimilin els nens seran capaços de poder aplicar-los en la seva vida diària quan es trobin amb qualsevol problema. En aquest cas, la mestra és la guia que orienta en el procés d'aprenentatge, però no li dóna les solucions. És per això que la mestra ha de motivar als nens perquè tinguin interès i ganes per aprendre i realitzar tot el que es proposa en el procés d'aprenentatge. El lema del constructivisme és “aprendre a aprendre”.

Aquí us deixo un enllaç sobre que és el constructivisme. M'ha semblat molt interessant, ja que explica d'una manera més clara que és el constructivisme. Com bé ens diuen, el constructivisme és un model pedagògic que ens diu que el coneixement no és una còpia de la realitat, sinó una succió de l'ésser humà. És important partir dels coneixements previs que posseeixen els nens i anar adquirint nous coneixements amb el pas del temps. 

Les teories cognitives, es basen en que el nen no té res i hem d'anar ampliant els seus coneixements a poc a poc. Els autors cognitius parlen del potencial que tenim adquirit una vegada naixem, però que amb el pas del temps s'anirà ampliant conjuntament entre l'aprenentatge que faci el nen i l'ajuda que l'adult li proporcioni. Distingeixen molt bé als mestres i als alumnes, com les persones que ensenyen i els que són ensenyats. Com bé ens diuen els cognitius, el nen és el protagonista del seu propi aprenentatge i també el mestre revisa les seves estratègies, s'adapten i es plantegen les maneres de fer el procés instruccional. Com a professionals ens hem d'avaluar, mirar si els requisits que teníem previstos s'han complert. Tot això ens ha de donar informació per millorar amb el pas del temps. 

Dins de les teories cognitives, ens trobem amb Piaget, Vygotski, Bruner i Ausubel. A continuació, faré una breu descripció de la seva teoria i posaré un exemple personal perquè ens quedi més clar a l'hora d'entendre-ho.

Piaget basa la seva teoria en l'epistemologia genètica, on per ell és fonamental l'assimilació i acomodació dels coneixements. Personalment, opino que si un concepte no ho assimiles i ho comprens, mai arribaràs a comprendre-ho i recordar-ho. És necessari tenir en compte el nivell de desenvolupament del nen perquè pugui dur a terme una bona estructuració del coneixement a través de l'assimilació, acomodació, equilibri i organització. 

Un clar exemple que tinc molt proper, és quan jo feia l'ESO en matemàtiques em donaven un munt de fórmules que jo m'aprenia de memòria per aplicar-les correctament en l'examen, però que realment mai sàvia perquè s'utilitzaven. En el moment que em canviava una mica la fórmula, ja em perdia i no sàvia aplicar-la, perquè no vaig assimilar bé el concepte solament vaig memoritzar. Quan ets més major, ets capaç d'acordar-te de la fórmula que et vas aprendre però mai saps perquè s'utilitzava. Això reflecteix com solament vaig memoritzar, no vaig assimilar i vaig acomodar el concepte.

Vygotski es basa a les zona de desenvolupament proper. La zona actual és el que el nen sap fer, la zona de desenvolupament potencial és tot allò que el nen pot arribar a conèixer i finalment la zona de desenvolupament proper és on el mestre es troba per proporcionar-li l'ajuda necessària al nen, perquè pugui adquirir tots els coneixements que per si mateix no pot. És per això que cal tenir en compte com bé diu Vygotski la interacció entre els nens, ja que considero que mitjançant la interacció entre els individus és quan més coses aprendran, ja que en solitari no et relaciones amb ningú. 

A continuació detallaré un exemple que se m'ha ocorregut per explicar la zona de desenvolupament proper. A la zona actual ens trobem amb un nen que coneix les peces de vestir que ha d'utilitzar però no sap on ni com les ha de posar. A la zona de desenvolupament potencial el nen pot arribar a saber on i com posar-se les peces i finalment a la zona de desenvolupament proper, els professionals li proporcionarem ajuda perquè sàpiga vestir-se, com per exemple, li diferenciarem les parts de roba que van a dalt o a baix, davant o darrere.

Ausubel critica a les escoles innovadores que posaven en pràctica l'aprenentatge per experimentació, ja que ell deia que feien molts experiments sense sentit, la qüestió no és realitzar molts experiments, sinó tenir clar el que es realitza a cada moment. Personalment, opino que l'aprenentatge per descobriment és un bon tipus d'aprenentatge, perquè en la meva opinió és fonamental i necessari aprendre mitjançant l'experimentació i manipulació dels diferents materials, ja que així s'interioritza millor el concepte de les coses. 

Una altra de les coses que Ausubel comenta és com s'adquireix l'aprenentatge, que pot ser un aprenentatge significatiu o memorístic. Al meu entendre, l'aprenentatge significatiu és el que més resultats té a llarg termini, ja que té un significat, ho pots emprar i et serveix per al dia a dia. En canvi l'aprenentatge memorístic a curt termini pot tenir molt sentit, però a llarg termini no t'acordes del que has après.

Aquí us deixo un enllaç d'un vídeo de com treballar l'aprenentatge significatiu a l'aula, on es posen en comú el tema a treballar, se surt a posar-ho en pràctica, observen tot lo relacionat amb l'entorn i anoten coses per acordar-se del que han vist. En definitiva construeixen el seu propi aprenentatge amb l'ajuda si és necessari de l'adult.

L’últim autor cognitiu que vaig a esmentar és Bruner. Bruner ens parla de l'aprenentatge per descobriment, que és aquell aprenentatge que s'obté a través d'investigar i experimentar. És fonamental aplicar aquest tipus d'aprenentatge però creant esquemes. És per això que com a professionals si volem que s'adquireixi l'aprenentatge, no hem de proporcionar tot el material i les seves respostes, sinó deixar que sigui el propi alumne el que es construeixi el seu propi aprenentatge i extregui les seves conclusions. Sense oblidar que el mestre és un guia en el procés d'ensenyament aprenentatge de l'alumne, i ha de facilitar l'ajuda en el moment que sigui oportú i necessari.

Tinc un exemple que m'interessa posar-ho aquí, ja que considero que es relaciona molt amb l'aprenentatge per descobriment. Quan jo tènia 10 anys anava a una acadèmia d'anglès i allí em van ensenyar una cançó per aprendre les parts del cos. Al principi escoltem la cançó diverses vegades perquè la tinguéssim una mica interioritzada i després a mesura que anàvem escoltant la cançó l'anàvem reproduint amb el nostre cos. A part d'aprendre'm la cançó, perquè l'anava posant en pràctica, vaig aprendre totes les parts del cos tant en castellà com anglès. Considero que és un tipus d'aprenentatge molt important, i que als nens se'ls queda molt gravat perquè a més d'interioritzar-ho ho posen en pràctica i ho viuen.

Per finalitzar amb l'entrada del tema dos, una cosa que considero de vital importància i que he reflexionat sobre moltes lectures que he realitzat és el treball per fitxes. En la lectura d'Isabel Cavallet i Alfredo Hoyuelos “fitxes, llibres de text i altres incoherències escolars” ens diuen que hauríem d'oblidar aquest mètode tan comú que actualment s'usen a les escoles i que no dóna bons resultats. Un nen no aprèn més per realitzar una fitxa que no sap el que aquesta realitzant, sinó que aprèn més posant-ho en pràctica. Un clar exemple podria ser en lloc de realitzar una fitxa per aprendre els nombres, es podria cantar una cançó i d'aquesta manera ho aprendran molt millor que amb una simple fitxa. No és possible fixar a tots els nens els mateixos objectius, ja que cal tenir en compte que no tots els nens tenen les mateixes característiques i no arriben tots per igual. 

Al meu entendre considero que el treball per fitxes és mes còmode per als professors i familiars, perquè ho tenen tot fet simplement és posar-li la fitxa i que la realitzin i de l'altra manera han d'esbrinar diverses activitats per fer. En relació amb els pares els posa contents veure com a final del curs li van a donar un llibre amb moltes fitxes que han realitzat els seus fills, però que realment si es paren a pensar en el que han après veuran que ha estat una perduda de temps perquè no han assimilat els conceptes. És per això que com a futura docent, intentaré evitar el treball per fitxes, ja que em semblen oportunes per a alguna ocasió en concret però no com una rutina.

A continuació els deixo un exemple d'una fitxa on es pretén aprendre el número quatre amb el simple fet que repassin el nombre i mirin els animals que hi ha. D'aquesta manera els nens no sabran el perquè ho estan fent. 

TEMA 1: Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament

Aquesta és l'entrada que realitzaré en relació amb el tema 1 anomenat les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament: conceptualització de la psicologia de l'educació.

Amb l'assignatura de psicologia de l'educació estic ampliant coneixements que abans ja sàvia i uns altres que desconeixia. Em resulta més fàcil, ja que vaig fer el modul d'educació infantil i en ell, vam donar una assignatura que està molt relacionada amb psicologia de l'educació. En el mòdul es donaven els conceptes i autors més bàsic i en la carrera estem aprofundint en això. Posseeix uns coneixements previs, i em resulta més fàcil a l'hora d'entendre el temari, no és nou el que m'estan explicant, sinó que ja ho havia estudiat i ara tinc l'oportunitat d'ampliar.

A través de la lectura ensenyar i aprendre de Mercè Clariana he pogut comprovar que hi ha molta gent que no sap que significa psicologia de l'educació. Jo entenc per psicologia de l'educació una ciència que tracta els processos d'ensenyar i aprendre, defineix els mètodes d'investigació adequats per al seu estudi i busca solucions als problemes que puguin sorgir.

Estic a favor amb l'autora en explicar-nos les diferents teories que existeixen. Per començar consider que jo he après en una escola tradicional, on el professor era el que ensenyava i nosaltres com a alumnes apreníem el que ens deia, memoritzàvem les coses. Algunes de les característiques que té l'escola tradicional són que el mestre té tot el coneixement, s'encarrega de posar part del coneixement en la ment dels nens i ho fa a través de la repetició i memorització dels conceptes.

També existeixen les teories conductuals on apliquen models i aplicacions quan existeixen conductes inadequades o adequades on pugues haver-hi un càstig o una recompensa segons la situació. El conductisme considera l'ambient extern com el principal factor de la conducta humana. Com a autor fonamental ens trobem a Watson. Les tècniques s'apliquen de manera individual cosa que consider de vital importància, ja que cada nen té el seu ritme i les seves característiques pròpies.

Per finalitzar tenim les teories cognitives on es basen més en l'aprenentatge dels nens, a l'àrea educativa. Per als cognitius la relació entre mestra i alumne és molt important i jo penso que tenen raó, que si això ocorre l'aprenentatge serà més efectiu. Per Piaget és més important el desenvolupament de les activitats i després l'aprenentatge i per Vigotsky és més important l'aprenentatge i després el desenvolupament de les activitats. Jo estic d'acord amb Piaget, ja que una vegada as realitzat les activitats, ve l'aprenentatge.

L'última teoria que té més importància és l'ecologia. El seu representant és Brofenbrenner. Es basa en estudiar les coses de l'entorn que poden influir en la vida del nen/a. Ens parla de 4 sistemes. El primer és el microsistema, que té a veure amb els aspectes propers a la vida del nen/a com és l'escola, el seu barri, la seva família, amics, etc. El segon és el mesosistema que són totes les relacions que es poden produir entre els altres sistemes. El tercer sistema és el exosistema que fa referència al govern local, els mitjans de comunicació, els serveis, etc. i l'últim és el macrosistema que fa referència a la cultura i subcultura del nen/a i la seva família. Amb aquest autor hem pogut aprofundir més sobre la seva teoria, perquè hem realitzat un treball en el qual hem après bastants coses.

Una altra de les coses que hem pareix important en l'ensenyament i aprenentatge dels nens és que com a professionals hem de tenir una sèrie d'idees clares:

• Hem de saber que li anem a explicar, com i perquè perquè els nens ho aprenen.
• Cal tenir diferents maneres d'ensenyar-ho, pot ser mitjançant vídeos, fotos, powerpoint.
• Hem d'extreure el que l'alumne sap i relacionar-ho amb el nou que va a aprendre.

Perquè això es compleixi és necessari tenir present que els nens no estan sols, hem d'ajudar-los en el seu aprenentatge i desenvolupament; Aprenen abans el que més li interessa que el que no els interessa; no cal atabalar-los, cal deixar-los que siguin ells sols els que aprenguin noves coses, que gaudeixin no obligar-los fer les coses i finalment tenir en compte les característiques i ritmes individuals de cada nen.

En relació a la lectura incoherències i contradiccions de Carles Parellada hi ha contradiccions entre el que diem i el que fem. Existeix molta teoria que ens la sabem de memòria però que en la pràctica moltes vegades no es pot aplicar. En la pràctica el que explica és les situacions de cada moment i el com responguis abans d'elles. Ningú ens ha ajudat a aprendre, ho fem mitjançant l'experiència i el que aprenem observant el dia a dia dels nens. Estic totalment d'acord amb l'afirmació que sa Esteve en la lectura la aventura de ser mestre, ens diu "ningú ens ha ensenyat a ser mestres i tenim que aprendre nosaltres per assaig i error.

En la classe d'infantil aprens moltes coses dels nens, tant nosaltres aprenem dels nens com els nens de nosaltres. Com bé diu l'autor en la lectura, els nens ens carreguen les piles per continuar el dia. Els professors són una guia fonamental en el desenvolupament i aprenentatge dels nens. La tasca de ser mestre no és gens fàcil, i ens trobarem amb dies que estarem més animats i altres dies que estarem més desanimats, però sempre hem de treure les ganes i la força necessària per seguir endavant, ja que els nens no tenen culpa dels nostres problemes personals.

Reflexionant sobre les fitxes que l'autor Carles les esmenta, dir que jo com a futura professional intentaré no fer-les, ja que em sembla que amb les fitxes els nens no aprenen de la mateixa manera que ho poden fer mitjançant activitats lúdiques. Un nen en realitzar una fitxa el que vol és que estigui ben feta, però no està aprenent el que fa. En canvi si la mateixa fitxa la posem en pràctica, els nens aprenen més perquè s'han d'implicar per posar-la en pràctica. Treballar per fitxes porta a un aprenentatge memorístic, és a dir, ho aprenen i se li oblida. Hauria d'haver-hi un aprenentatge significatiu o vivencial, que ho aprenguin per algun motiu, significat i mitjançant les vivències de la pràctica.

Per concloure amb l'entrada, m'agradaria esmentar el tema d'actuar amb els nens. Els professionals intenten sempre aplicar el que han après quan eren petits, perquè se senten insegurs i ho volen tenir tot controlat. Això fa que no innovin o ampliïn per por de que pugui fracassar. El que pretenen és que es compleixin els objectius que s'han proposat. Com a futura professional, cal pensar que si alguna cosa falla no passa res, es millora per a properes vegades, és important aprendre dels errors. Com diu l'autor Esteve ha d'haver una renovació pedagògica  és a dir, anant formant-nos apart del que ja sabem.  Consider que cal donar més importància als aspectes relacionis i afectius que als cognitius. L'actitud del docent és de vital importància, és per això que hem de tenir clar en tot moment com actuem amb els nens i com li transmetem les coses, perquè els nens són molt intel·ligents i s'adonen de totes les circumstàncies que ocorren. 

Us deixo el enllaç d'un vídeo que m'ha paregut molt interessant. Salutacions

http://www.youtube.com/watch?v=1lTzehZtCdo

Benvinguts a segon

Ja he superat el primer any amb molt entusiasme i esforç. Sempre hi ha moments dolents i bons, però no cal pensar en els dolents sinó recordar els bons i dels dolents aprendre d'ells per millorar-los.

Durant el primer any he après moltes coses que abans no sàvia o desconeixia i que en el futur docent les podré aplicar. He canviat el concepte d'infància que tènia i la manera d'educar als nens. Com a futura professional, sóc una guia per als nens però no per això hem de donar-li tot fet, hem de deixar que siguin ells els que resolguin els problemes i vagin construint el seu propi aprenentatge amb el pas del temps

Ja estic a segon, hi ha nous canvis, és un curs nou amb reptes i dificultats que entre totes superarem i a més en un nou edifici, en l'antiga comandància. Comentar que està bastant bé l'edifici, però de moment hi ha coses que fallen en estrenar-ho fa poc temps, amb el pas del temps esperem que aquestes coses vagin millorant.

En segon hi ha assignatures noves que per ara les veig bastant importants i en les quals es poden aprendre moltísimes coses. Les assignatures són educació inclusiva, observació i documentació, psicologia de l'educació, estratègies d'intervenció en la primera infància i plàstica. Totes elles t'aporten coses totalment diferents però alhora unides, ja que les pots aplicar conjuntament. El fet d'estar en segon fa que tinguem les mateixes companyes, però també noves, ja que aquest any hi ha moltes noies de primer que aprofiten per fer noves assignatures en tenir altres convalidades. Aquest fet fa que aprenguis d'altres persones que no sempre són les mateixes.

Això és un resum de tot el que ens queda per aprendre durant aquest curs. Volia donar la benvinguda a totes les que estem en segon i molt ànim per les quals estan en etapes inferiors o posteriors.