Dues làmines més gratificants

Al principi quan em vaig assabentar que tènia l'assignatura de plàstica, em vaig quedar una mica traumatitzada en pensar que no seria capaç de dibuixar cap de les làmines que em manés la mestra, però amb el pas del temps he vist que sóc capaç de fer moltes més coses de les quals jo em pensava i he après un munt de coses que abans no sàvia. M'he crescut com a persona a l'hora de dibuixar. Abans quan anava a escola em deien que dibuixés una casa i feia la típica casa que tots coneixem, però ara sóc capaç d'utilitzar més tècniques per dibuixar com són les ceres toves, la tinta xinesa, les temperes o fer dibuixos a l'inrevés.

He de dir que també influeix molt el tipus de professor que tinguis. En el meu cas quan estava a l'escola, en realitzar un dibuix el mestre em deia està bé o aquesta malament i en el cas que estigués malament em deia, no serveixes per dibuixar, repeteix-ho perquè això és un suspens. Amb tot aquest ànim que em proporcionava, jo em sentia com que no sàvia fer res, i arribaven els dies que em castigava per no fer-ho bé i jo li deia als meus companys que m'ajudessin perquè no em renyes. Tot això canvia, ara a la universitat ja som adultes i no ens diuen les coses tan estrictes, ja que respecten el ritme individual de cadascuna. He de donar les gràcies a Carmen, que ens ha ajudat a millorar les nostres errades i com ens ha dit les coses de la millor manera, ja que jo m'he quedat bastant contenta amb les classes i m'agradaria seguir aprenent a pintar. 

En general totes les activitats et fan sentir sensacions diferents i el moment en el qual les realitzes és de vital importància i influeix molt en el resultat. Puc dir que el dia que estava més desanimada o amb menys ganes, el resultat de la làmina no era l'esperat. En canvi quan em concentrava si que aconseguia el resultat esperat. Espero aplicar tot el que he après en el meu futur professional. 

Totes les làmines m'han agradat molt i cadascuna d'elles té les seves coses on aprens molt amb cadascuna. Però aquí he de destacar dos d'elles i crec que les que més m'han agradat han estat la del bodegón amb tinta xinesa i la de l'home a l'inrevés.

La làmina de tinta xinesa em sembla molt bona idea i una tècnica de gran utilitat que tindré en compte en el meu futur professional per emprar amb els petits. Mai havia utilitzat aquest tipus de tècnica però m'he quedat sorpresa amb els resultats i m'ha agradat bastant l'experiència. Considero que la tinta xinesa és un recurs diferent als quals ja coneixem tots, i que se li pots donar molt ús. A més, és una proposta interessant i tot un repte per superar.

En ser una persona previnguda i saber que la tinta xinesa taca, vaig decidir portar uns guants i puc dir que les meves mans van quedar netes després de la realització de la làmina, però si no hagués portat guants tampoc hagués passat res, ja que a les meves companyes se'ls anava perfectament amb sabó. El fet de treballar amb guants al principi em va resultar una mica incòmode, perquè els guants que em vaig posar em quedaven grans i no podia agafar el material bé, però vaig reflexionar i em vaig comprar uns de la talla petita i aquests em van quedar estupends i vaig poder treballar.

Quan em van plantejar la idea de realitzar una làmina de bodegons amb tinta xinesa vaig pensar una làmina de bodegons amb tinta xinesa? Que bogeria i que complicat. Però he de dir que les meves expectatives van ser errònies, és una experiència increïble i per res complicat, si que és molt treballosa.

La làmina consistia a realitzar un quadre en gran de la làmina anterior, i després cada buit emplenar-ho amb un material diferent amb tinta xinesa. Primer de tot dir que jo vaig agafar coses de tots els quadres, ja que no hi havia cap quadre en concret que m'agradés a la perfecció per dibuixar-ho en gran sinó que m'agradaven diferents coses de cada quadre. Vaig agafar el llum del primer quadre, el florer i el gerro per posar els coberts del segon quadre i un got amb una palleta dins del quart quadre.

Al principi abans de fer-ho en la làmina, vaig fer tres esbossos per veure com quedava el resultat final. El primer esbós, ho vaig fer però em vaig adonar que la flor i la cullera no em cabien, ja que havia fet el gerro molt gran. Va ser en aquest moment que ho vaig repetir i en el segon quadre ara si que em cabien la flor i la cullera però gràcies als consells de la professora vaig rectificar l'esbós perquè van quedar tots els dibuixos a la mateixa altura, i havien de tenir diferents posicions. És per això que vaig fer un tercer i últim esbós per veure el resultat final, i aquest si que va ser el definitiu que vaig fer en una làmina en gran.

Una vegada tènia el dibuix en gran, tènia que emplenar cada espai amb un material diferent amb tinta xinesa. Al principi em semblava complicat i que no tindria molts materials, però t'adones que amb qualsevol material pots fer una estampació diferent.

A continuació explicaré cada dibuix com ho vaig realitzar i la sensació que vaig tenir. El que calia fer era agafar la part que volíem fer amb tinta xinesa i dibuixar el contorn del dibuix. El primer dibuix que vaig fer va ser el gerro amb la flor. Vaig fer un gerro amb una flor i la meva intenció era pintar el gerro, per a això vaig dibuixar el contorn i amb les tisores ho vaig retallar perquè em quedarà l'interior sense res i allí amb un desmaquillador i rebaixant la tinta xinesa vaig anar deixant la petjada. La tapa del gerro la vaig pintar amb una gasa, sempre rebaixant la tinta xinesa. El centre de la flor ho vaig fer amb la punta del pinzell i les flors amb paper d’alumini. El resultat d'aquest gerro va ser magnífic i em va agradar bastant, ja que tènia diferents textures juntes.

El segon dibuix que vaig fer va ser el gerro per dipositar coberts, que en el meu cas vaig fer una cullera. La part interior del gerro la vaig pintar amb el raspall de dents. La part de dalt està feta amb la punta de la pinça i finalment la cullera està elaborada amb cartró arrugat. El resultat va ser millor del que esperava i era molt emocionant el fet de deixar un buit al mig, pintar i després aixecar la fulla i veure com et quedava pintat l'interior i no tota la resta.

El tercer dibuix que vaig fer va ser un got amb una palleta dins. El got ho vaig pintar amb el centre d'un desmaquillador d'ulls, la tapa amb la petjada d'un guant que portava posat per no embrutar-me les mans i la palleta està elaborada amb paper arrugat. En aquest dibuix el resultat no va ser tan bo com jo m'esperava, ja que vaig utilitzar textures molt semblants i sembla com que em vaig repetir.

Finalment vaig fer un llum. La part de dalt del llum la vaig fer amb el pinzell aixafat i la llum amb el pinzell tombat. Per finalitzar amb l'autoreflexió dir, que una vegada tènia acabada la làmina no m'agradava com quedava en llapis i vaig decidir repassar-la amb temperes, però els dos primers que vaig fer no em va agradar el resultat, perquè el pinzell tènia les puntes molt mal i no quedava bé. Llavors vaig decidir fer-ho amb cera que el resultat ja va ser del meu grat. És una làmina que m'ha agradat bastant, no em va costar res fer-la i em vaig divertir molt en fer-la.

La següent làmina que m'agradaria comentar que m'ha cridat molt l'atenció, consisteix a dibuixar un dibuix que la mestra ens va proporcionar, però esta vegada ho havíem de fer girant el dibuix. Al primer vaig pensar que seria molt complicat en tenir-ho girat, però m'ha semblat una experiència increïble i que el resultat és millor que si ho fas sabent el que dibuixes. El que havíem de fer era dibuixar les línies que anàvem veient ja siguin corbes, mans, però sense fixar-nos en el que estàvem dibuixant. La veritat que aquest dibuix m'ha resultat fàcil de fer perquè anava copiant el que veia i a poc a poc anava aconseguint fer tot el dibuix. 

Esmentar que en arribar a les mans em vaig frustrar una mica i a causa del cansanci que portava ho vaig deixar i ho vaig acabar l'endemà a casa, més relaxada. Aquest dibuix ho has de fer sola i sense ningú al costat. Jo puc corroborar que quan ho vaig començar a dibuixar estant asseguda sola em va sortir molt bé, però quan em vaig canviar de lloc i em van començar a parlar ja em vaig despistar i no ho vaig fer igual, però al final ho vaig reprendre i ho vaig aconseguir fer com jo desitjava. El tenir una base on poder fixar-te per després dibuixar és molt més senzill. El dibuix ho has d'anar fent per parts i si en alguna d'elles et bloquejades no passa res, la deixes en blanc i després al final es reprèn una altra vegada. 

He de comentar que d'altra banda vam fer el d'un cavall a l'inrevés, però en relació en el de l'home el resultat no em va agradar, ja que els animals són complicats de fer i ja tènia en el cap que era un cavall i em va sortir molt gros i gens bé. En canvi l'home al no saber el que estaves dibuixant el resultat et surt millor del que un espera. 

L'objectiu d'aquesta làmina és que no vegem la realitat del que ens trobem, sinó que solament ens fixem que existeixen diverses línies, ja siguin corbes o rectes i les dibuixem. Puc dir que em sembla una activitat en la qual m'he relaxat molt i quan el meu nivell de concentració ha estat elevat he aconseguit el resultat que volia aconseguir. 

El resultat d'aquest dibuix ha estat gratificant el veure com el que he dibuixat té molt a veure amb el dibuix real. És increïble el dibuixar a l'inrevés i el resultat tan positiu que té. Puc dir que em surten millor els dibuixos de l'inrevés que normals, és més he d'afirmar que en una de les làmines que vaig realitzar, que consistia a fer lletres per a un cartell, al principi no em sortien i va ser quan li vaig donar la volta per dibuixar-les que em van sortir a la perfecció. Realitzant aquesta làmina desconnectes de tot el que t'envolta i et centres en el dibuix al màxim.

                                       

Estau convidats a llegir l'entrada que he fet. Esper que us agradi!!!!!

Tema 4: Factors interpersonals del procés d'ensenyament - aprenentatge

En aquesta entrada em centraré en explicar els factors implicats en el procés d'ensenyament- aprenentatge. Podem trobar-nos amb els factors interpersonals e intrapersonals. En aquesta secció, explicaré detalladament els factors interpersonals, ja que els intrapersonals ja estan comentats en l'entrada anterior.

Entre els factors interpersonals, ens trobem amb les expectatives del mestre, el context escolar, la personalitat del mestre, el rol, l'eficàcia docent, l'estil d'ensenyament, la interacció alumne- alumne, la pràctica educativa familiar i la disciplina al aula.

En relació a les expectatives del mestre, dir que com alumnes en algun moment de la nostra educació hem dit que un professor ens havia etiquetat, ja que ens havia classificat per algun motiu en concret.

Jussin ens parla de tres fases per classificar les expectatives dels mestres: a la primera fase els mestres desenvolupen expectatives que han rebut d'altres persones sobre el rendiments dels alumnes. En la segona fase hi ha les actuacions que el mestre realitza a través de les expectatives que té l'alumne. Un clar exemple es veu quan el mestre té unes expectatives més altes sobre un nen, sempre ho té present, és el model a seguir per a la classe, el alaga amb els resultats. En canvi als altres els està menyspreant fent aquestes comparacions, perquè ells veuen que no arriben a ser igual que com el professor vol. Finalment ens trobem amb la tercera fase, on són les actuacions que l'alumne fa en relació a les expectatives que té el mestre. Una cosa fonamental per treballar aquest aspecte és treballar les expectatives de manera individual perquè millorin, reforçant els punts forts de cada nen.

Un exemple molt comú en els mestres és que a l'hora d'arribar un mestre a un centre nou o amb un grup nou, demana informació sobre els alumnes al mestre anterior i si aquest li proporciona la informació negativa, el mestre es farà unes expectatives equivocades dels nens. No cal etiquetar mai i sempre intentar parlar en positiu dels nens.

A continuació, explicaré un exemple personal sobre les expectatives negatives que un professor va tenir cap a jo. Hi havia acabat 4 de la ESO i en aquell moment em van quedar tres assignatures que al setembre recuperaria. Passat tot l'estiu i arribats els exàmens de setembre, jo vaig anar amb el temari ben sabut i vaig realitzar els exàmens amb tota la seguretat. A l'hora de donar-nos els resultats, el professor tant a mi com als meus companys que havíem aprovat, però havíem anat a setembre ens va posar un paper per als nostres pares, on posava que hauríem de fer un mòdul mitjà i no fer batxiller perquè no teníem el nivell. Només perquè havíem anat a setembre. En aquest moment, si un fes cas al que els professors li diuen, s'enfonsaria i no seguiria endavant.

En el meu lloc, no li vaig fer cas, ja que jo sabia perfectament el que volia fer i era batxillerat. Dir que vaig fer batxillerat, selectivitat que la vaig aprovar però no em va donar la nota per a la carrera que vaig voler, després vaig fer el mòdul d'educació infantil i ara estic en segon any de la carrera d'educació infantil. Moltes vegades m'he trobat al professor pel carrer i quan em pregunta com em va li dic que molt bé y que vaig acabar batxillerat, selectivitat, un mòdul superior d'educació infantil i ara estic a segon de la carrera d’educació infantil. Aquest, és un exemple per comentar les expectatives negatives que un professor pot tenir amb els alumnes, i a més comentar, que es una cosa que pot influir negativament en els estudiants a deixar els estudis, pensant que no serveixen.

En referència al context escolar, un altre dels aspectes de vital importància, és un entorn que ha d'estar molt relacionat en la vida dels petits per afavorir el desenvolupament integral dels petits. A més, cal una bona coordinació entre l'equip educatiu, confiança entre els nens i entre els grups de diferents edats.

La personalitat del mestre és un dels aspectes interpersonals fonamentals a destacar. Cada mestre té la seva pròpia personalitat i la seva manera de treballar, però no hem d'oblidar que han de tenir una base i saber com han de fer-ho. Com a futura mestra, considero que cal separar les coses de la vida personal i professional, és a dir, si un dia véns trist per algun motiu, abans d'entrar a l'aula és millor respirar i oblidar-te del problema, ja que els nens no tenen perquè notar res estrany.

Hem de treballar de manera individual les estratègies d'aprenentatge per aplicar quan som docents, ja que ningú ens donarà les solucions als problemes que ens puguin sorgir.

Secades, ens comenta que la personalitat del mestre s'agrupa en dos extrems, els afectius - emocionals que són mestres empàtics, que treballen la comprensió, estan predisposats a ajudar els nens i tenen en compte l'aspecte emocional del desenvolupament del petit. I els intel·lectuals - directius que són els mestres que tenen en compte els continguts escolars, el programa a seguir i els recursos didàctics. Personalment, com a futura docent, m'agradaria formar part dels dos extrems, ja que considero fonamental tenir en compte els continguts escolars a treballar, però sense oblidar els aspectes emocionals que és el primer que ha d'existir en l'educació dels nens.

Una altra de les coses a destacar és l'eficàcia del mestre. Els docents han de tenir clar les coses que faran en el seu treball i de quina manera. Per ser un bon mestre s'ha de tenir motivació, vocació, interès i il·lusió a l'hora de realitzar el treball, ja que són un model a seguir per als nens.

És per això que l'empatia és un aspecte fonamental a tenir present. No només s'ha de tenir empatia cap als infants, sinó que també hem de tenir empatia cap a les famílies i els altres professionals. L'empatia ens ajuda a conèixer l'estat en què es troba el petit i la seva família, ja que pot ser que estigui passant per un moment dolent en la seva vida.

El treball en equip és fonamental perquè hi hagi una bona qualitat escolar. El fet que hi hagi molts professors a l'escola, no facilita el treball en equip, és millor que hi hagi pocs.

El treball amb les famílies és de vital importància dins de l'escola, hem d'escoltar als familiars i mostrar seguretat i confiança. Per això, és necessari comunicar el que es fa a l'escola i disposar d'uns dies per poder parlar amb ells i explicar-li l’evolució dels petits. A més, de donar-li pautes perquè participin en l'educació dels seus fills. Com docents, s'ha de tenir un sentiment de formar part de l'escola, perquè això et farà que gaudeixis amb la teva feina, vivint les experiències que l'escola et proporciona.

El rol del mestre és una cosa que ha anat canviant al llarg del temps. Hem d’establir un rol que ens faci veure que som els professionals en l'educació. Un exemple es veu quan un professor vol anar d'amic amb els alumnes i no ha de ser així perquè sinó després els alumnes no es prenen les coses seriosament. Un mestre ha de ser un mestre i no un amic, es pot mostrar més proper però ha d'establir el rol del mestre. Aquest aspecte també el podem veure en la vida diària, els nostres pares són els nostres pares i no els nostres amics, és a dir, als nostres pares els podem parlar d'una forma, però no de la mateixa manera que li podem parlar als nostres amics.

A continuació, em centraré en explicar els diferents estils d'ensenyament dels mestres. Ens trobem amb diversos estudis sobre els estils d'aprenentatge com són els estudis de Lewin i Lippit, els estudis de Flanders, de Bennet i els estudis de Rosenshine i Stevens.

En els estudis de Lewin i Lippit, existeixen diversos tipus de rol que són el autoritari, democràtic o laissez-faire. Jo personalment, em declino més pel líder democràtic, ja que valora el que van fent els petits, quan el treball no funciona intenta que el grup busqui solucions amb estratègies que proporciona i deixa que siguin ells mateixos que resolguin els seus conflictes, actuant ell com guia.

En els estudis de Flanders i Bennet, parlen dels resultats positius que s'obtenien quan el mestre afavoria la iniciativa dels alumnes.

En els estudis de Bennet, hi havia els progressistes - liberals que valoraven quin tipus de motivació afavoria, els agrupaments que feien, com controlaven les classes i com deixaven triar als nens la seva feina. I els tradicionals - formals on l'elecció dels treballs dels alumnes era mínima, els agrupaments fixos i estaven més preocupats pel control que pel rendiment. Personalment considero que el millor grup són els progressistes -liberals, ja que tenen en compte les motivacions i el rendiment dels petits.

Esmentar els estudis de Rosenshine i Stevens, on basen les correlacions en 6 àmbits d'instruccions del mestre. Revisen el treball assignat, miren com presentar els nous continguts, veuen com supervisa el mestre la pràctica de l'alumne, observen com fa el mestre les correccions i retroalimentacions dels petits i finalment potencien la pràctica independent dels alumnes.

Un altre dels aspectes fonamentals és la interacció entre alumne-alumne. Cal aquest aspecte perquè es dugui a terme un bon procés de socialització entre els petits. Amb aquestes experiències els petits adquireixen una sèrie de competències i habilitats socials que els ajudaran per a la resta de la seva vida.

Una cosa fonamental a part de l'àmbit educatiu, és la pràctica educativa per part de la família. Cal que les famílies participin en l'educació dels petits, per això des de l'escola hem de fer partícips a totes les famílies en l'educació. Perquè les famílies puguin participar en les activitats de l'escola, cal tenir en compte l'horari laboral dels pares i fer activitats on poden acudir tots els pares, és a dir, si s'han de fer al matí o tarda. La relació entre la família i l'escola també és important. Des de l'escola s'ha de deixar les portes obertes perquè la família vegin el que fan els petits en tot moment, i cada mestre ha d'informar a les famílies sobre les evolucions i dificultats dels petits.

Per finalitzar amb l'entrada, m'agradaria comentar la disciplina a l'aula. Hem de tenir en compte els valors com són la participació, diàleg, consens i el respecte cap als petits.

A continuació, m'agradaria mostrar un vídeo que presenta una proposta per aconseguir la disciplina a l'aula, on reflecteix 10 condicions necessàries per assolir-les, que si com a docent les apliques en el treball, podràs arribar a la meta que et proposes. Esper que us agradi!

Temari 3: factors psicològics implicats en l'aprenentatge: factors intrapersonals del procés d’ensenyament- aprenentatge.

En aquesta entrada explicaré detalladament els processos cognitius, afectius i la metacognició. Dins dels processos cognitius em centraré a explicar i exemplificar l'atenció, memòria i intel·ligència i dins dels processos afectius em centraré a explicar breument i posar algun exemple personal de la personalitat i motivació. Tots aquests processos intervenen en el nostre aprenentatge.

Els processos cognitius constitueixen una part de la producció superior del psiquisme humà. Són el resultat del funcionament de l'organisme i suposen l'especial participació de certes àrees cerebrals que moltes vegades s'encarreguen d'organitzar i integrar les funcions d'altres regions més arcaiques. Dins dels processos cognitius ens trobem amb l'atenció, memòria i intel·ligència que a continuació explicaré en què consisteix i posaré un exemple perquè quedi més clar.

El primer factor fonamental a esmentar és l'atenció, ja que és el mecanisme en el qual podem agafar tota l'atenció que rebem. A més, és un procés que incrementa el grau de selecció d'informació, ens posa alerta. Dins de l'atenció tenim les teories conductistes, on ens diuen que existeix una disponibilitat sensorial que el nen posa de manifest a través de la mirada, postura i la seva expressió fàcil; Les teories del pensament de la informació, que són els que li van donar més importància a les teories del conductisme i finalment les orientacions psicomètriques que són els tests que es fan sobre l'atenció.

Dins de l'atenció tenim diversos factors que incideixen en l'atenció com són els factors fisiològics, el nivell de desenvolupament, les motivacions i interessos i les diferències individuals. És necessari tenir en compte que cada nen aprèn de manera diferent i amb un ritme d'aprenentatge divers. Per exemple, un nen aprendrà més realitzant les coses que pensant com s'hauria de fer i després aplicar-ho.

El factor fisiològic més important que cal tenir en compte és la fatiga que fa que no puguis parar esment. També tenim causes escolars i extraescolars que fan que no es desenvolupi ben l'atenció. Un clar exemple ho podem veure en el fet de fer activitats poc motivadores, això farà que el nen no pari esment o el fet de no controlar la distribució dels horaris i descansos entre activitats. Algunes activitats extraescolars que provoquen que no es pari esment és tenir unes rutines mal organitzades, molts deures a realitzar o una alimentació dolenta. 

En relació amb el nivell de desenvolupament hem de tenir en compte que es pot ser una atenció espontània o sostinguda. És fonamental tenir en compte el nivell de desenvolupament dels nens, ja que no tots els nens posseeixen el mateix nivell de desenvolupament. Un exemple per explicar l'atenció espontània seria realitzar una activitat on la durada màxima no superi als 15 minuts, ja que sinó els nens es desconcentren i no paren esment i en l'atenció sostinguda és el tipus d'atenció que requereix major concentració, com a màxim uns 30 minuts.

El segon factor a destacar és la memòria. Ens trobem amb la memòria sensorial, a curt termini, memòria de treball i memòria a llarg termini. Entenem per memòria la capacitat mental que possibilita registrar, conversar i recordar les seves experiències. Tot és un procés, partim de la memòria sensorial on es guarden els primers estímuls, pansa a la memòria a curt termini, seguidament a la de treball per finalment arribar a la memòria a llarg termini.

L'ultim factor cognitiu que influeix en l'aprenentatge és la intel·ligència que és un procés que sense els altres processos comentats anteriorment no es faria gens. És un procés dinàmic que pot canviar en la vida. Dins de la intel·ligència ens trobem amb un autor molt conegut que és Garder que parla de la intel·ligència emocional. Es baso en la teoria de les intel·ligències múltiples on com bé ens diuen en la lectura que intel·ligència parlem deia que cada persona té unes 8 intel·ligències diferents com són la intel·ligència intrapersonal, interpersonal, lingüística, lògica-matemàtica, visual-espacial, musical, corporal i naturalista.

Els processos afectius són les reaccions que demostra una persona quan s'enfronta a les accions i circumstàncies que succeeixen tant a l'interior com en l'exterior. Dins dels processos afectius ens trobem amb els dos factors més importants que són la motivació i la personalitat.

La personalitat és important treballar-la des del principi a través de les emocions. Com bé diuen en la lectura de Carmen Boix Treballar les emocions a l'escola l'autora parla de la importància de posar en pràctica una educació emocional des de petits i des de l'escola basant-nos en els continguts per controlar les emocions. La personalitat és el conjunt de característiques psíquiques d'una persona que fa que actuï d'una manera determinada davant de qualsevol situació, per això amb una correcta seguretat i autoestima s'evita els moments d'ansietat i ajuda a saber actuar correctament davant diverses situacions com he comentat anteriorment.

Durant el temari, ens hem trobat amb diversos estils cognitius com pot ser l'estil reflexiu i impulsiu, independent i dependent de camp o els holistes o serialistes. No per això uns són millors o pitjors, sinó que cadascun té les seves coses.

La motivació es basa en les coses que impulsen a un individu a dur a terme unes determinades accions complint tots els objectius que s'havien plantejat. Ha d'estar relacionada amb el propi aprenentatge. Un clar exemple ho veiem que no és necessari la rapidesa sinó la comprensió. Per explicar més clarament això, m'agradaria detallar un exemple: Ens trobem amb un nen que en classe sempre és el primer a acabar la fulla que la mestra li ha donat però no comprèn el que aquesta fent i en canvi ens trobem amb un altre nen que triga més a realitzar les coses però que al final va aconseguir entendre el que està fent.

                                  


Per finalitzar amb l'entrada del temari m'agradaria comentar la metacognició que encara que no li hem donat molta importància, jo m'he informat sobre què era i quina característiques tenia. He tret la conclusió que és imprescindible tenir-la en compte, i que fa referència al coneixement com a control o regulació. La metacognició ens serveix per saber com poder aplicar diverses estratègies a l'hora d'estudiar. Des de l'àmbit escolar s'hauria de donar més recolzament en la metacognició, ja que després ens trobem amb persones que no saben com han d'aprendre per estudiar. Per aconseguir aquest procés és important fer reflexionar als petits sobre el que saben i el que han après. Un clar exemple que se m'ha vingut al capdavant és el següent: quan un nen ha après els nombres a l'escola i arriba a casa li hem de preguntar que has après avui i el nen diu els nombres, això no serveix, li hem de fer veure que ens ho explica per comprovar que realment ha captat el concepte.

Reflexió llibre Quiet

En aquesta entrada em centraré en explicar l'obra de Marius Serra anomenada "Quiet". Ho faré des d'un àmbit inclusiu, l'escola i la societat, ja que em sembla un tema de vital importància que cal destacar. Em centraré en explicar les vivències que té la família del Lluís i les seves pròpies vivències al respecte de la discapacitat que té. A més, faré comparacions en relació al que hem estudiat en l'assignatura educació inclusiva. Finalment, detallaré que sentiments m'ha transmès aquest llibre al llegir-lo i els coneixements o idees que he après al llarg de la lectura. Per començar m'agradaria fer un resum general del llibre de Quiet.

El llibre Quiet és una novel·la real que ens relata una història d'un nen anomenat Lluís Serra Pablo, amb 7 anys que té un 85% de minusvalidesa. Té encefalopatia. L'autor del llibre Quiet escriu com un quadern de bitàcola on va posant per dies el que va succeint com si fos un diari personal del que va realitzant el seu fill. Explica de la manera més normal possible com és el dia a dia d'una família que té un nen amb discapacitat i del tipus de necessitats especials que presenta.

Lluís té una paràlisi cerebral que fa que no es pugui moure, ni parlar, però mitjançant els senyals que proporciona se l'entén a la perfecció el que desitja transmetre. En el llibre es parla molt dels llullus que l'autor del llibre l'utilitza per designar totes les persones que tenen alguna necessitat especial. En el llibre apareix la invisibilitat que demostren cap al Lluís i les seves necessitats.

A continuació, compararé el que surt al llibre amb conceptes del temari estudiat. Dir que per a mi la normalització és el reconeixement dels mateixos drets per a totes les persones, tinguin o no discapacitat. Sempre tenint en compte les necessitats individuals que presenten, i adaptant els drets a les seves circumstàncies. En el llibre ens hem de plantejar si el Lluís gaudeix dels serveis i possibilitats. Per fer una comparació del concepte de normalització que surt al llibre, partiré per explicar els principis de sectorització, integració i individualització.

El primer principi que esmentaré és el de sectorització. Entenem per sectorització l'aplicació de la normalització en l'entorn on resideixen les persones amb discapacitat mitjançant l'adaptació de diversos serveis. En el llibre el podem veure reflectit, quan ens reflecteixen que per entrar a les atraccions porten una targeta VIP que facilita l'entrada al parc sense haver de fer cua.

Un altre exemple que on podem veure reflectit la sectorització és quan parla de que l'autobús passa cada matí per recollir a Lluis a la porta del seu cada i portar-lo a l'escola. Aquest exemple ho tinc molt identificat, ja que on jo visc, això succeeix de la mateixa manera però en lloc de ser un autobús és un cotxe especial que porta a les persones amb discapacitat a la feina o al lloc on estudien.

El segon principi que ens trobem és el d'integració. Hem de distingir entre integració física, funcional, social i institucional. La integració física tracta de reduir les barreres arquitectòniques entre els discapacitats i els que no tenen discapacitat. Un clar exemple d'aquest tipus d'integració en el llibre seria el fet de passar a recollir a Lluís amb l'autobús, el fet de no fer cua a les atraccions del parc i el poder viatjar amb Lluís a tot arreu.

És fonamental que encara Lluís té alguna discapacitat, els pares no es frenin a l'hora de descobrir el món en família. Finalment i per acabar amb la integració física, dir que em sembla increïble el fet que en tot moment que Lluís i la seva família vagin a un lloc, hi hagi un responsable que els ajudi per pujar-lo o baixar-lo.

La integració funcional es basa en la utilització dels recursos per part de tots els membres de la societat. Un clar exemple que es reflecteix en el llibre i en la vida diària, és el fet de com ajuden a una dona d'avançada edat a entrar als determinats llocs. En el meu lloc, quan em trobo en un pas de vianant i veig una persona d'avançada edat que vol passar, m'aturo i li ajudo a creuar. Un exemple on no es dóna la integració funcional, ho veig reflectit en el capítol vergonya, on acudeixen Lluís i la seva família a menjar ia la responsable del bar l'incomoda la presència del Lluís i els situa en una altra sala apartada del bar, justificant-se amb que la cadira de rodes és molt gran i destorba a la resta de les persones.

La integració social és el fet de pertànyer a un grup on es troben interrelacions. En el llibre podem observar com el Lluís no té forces per interactuar amb ningú però mitjançant els senyals es pot arribar a comunicar ia dir el que vol aconseguir. Un exemple detallat en el llibre és quan el pare veu el que fan els altres nens i es posa trist en saber que el seu fill no ho pot fer de la mateixa manera.

Per finalitzar amb la integració, ens trobem la integració institucional. Aquest tipus d'integració tracta com des de les institucions es promou la normalització mitjançant les lleis i normes que aproven. Un exemple negatiu d'integració institucional el podem trobar quan el pare i el nen es troben al carrer i un cotxe obstaculitza el pas ia sobre es posa a la defensiva quan no té raó.

L'últim principi que m'agradaria reflexionar i comentar és el d'individualització. Pretén assegurar que com he comentat anteriorment, cada individu rebi l'educació personalitzada a les seves pròpies necessitats i nivell de desenvolupament. Al meu entendre, considero que els pares del Lluís han volgut el millor per al seu fill i han buscat tots els mitjans possibles per obtenir una individualització a l'escola.

Seguidament, detallaré que sentiments m'ha transmès aquest llibre en llegir i els coneixements o idees que he après al llarg de la lectura. Com a reflexió, des del meu punt de vista la família de Lluís s'ha comportat de la millor manera, li ha ofert tot el que tenien i banda han intentat normalitzar al màxim la seva vida. Sempre han viatjat d'una banda a un altre sense impediments i gaudint de tots els moments que realitzen junts. Una cosa fonamental a destacar és que tracten tant el Lluís com a Carla de la mateixa manera, sense exclusions ni distincions de cap tipus en posseir discapacitat.

En llegir aquest llibre i veure la vida diària que porten les famílies amb nens amb aquestes característiques, m'ha fet veure el món d'una altra manera i veure les coses que desconeixia. És admirable la naturalitat amb la que la família de Lluís porta la vida del nen, ja que hi ha famílies que no mostren aquesta naturalitat.

Cal comprendre que és un pal gran i que moltes famílies en assabentar passen per diverses fases com és estat de xoc, negació, culpabilitat fins que arriben a acceptar i viure com millor es pugui. En el llibre es demostra la naturalitat en explicar com és el seu dia a dia i la seva vida i això és fonamental, ja que no cal ocultar-de les coses que succeeixen, sinó assimilar i intentar mirar endavant.

Aquest llibre fa reflexionar sobre les discapacitats amb què ens trobem avui en dia i el que hem de fer per superar i ajudar les famílies que tenen aquests problemes. En el meu punt de vista i en relació amb la societat, han de millorar i avançar molt en el tema de les discapacitats. Com hem explicat anteriorment els principis de la normalització, actualment hi ha molts que estan en la societat, però hi ha altres que els falta molt per avançar i millorar. Les institucions són les primeres que haurien de plantejar les regles i les lleis que vetllin per les discapacitats i necessitats dels infants.

Sense oblidar que l'escola té un paper de vital importància en el tema de les discapacitats. Des de l'escola han d'oferir serveis educatius adaptats a les necessitats de l'alumne ia les discapacitats que ens podem trobar, han de tenir alternatives instructives personals i individuals per a cada un. Per aconseguir amb l'anterior, és important tenir en compte el grup d'alumnes heterogeni, on tant els nens amb discapacitat i els familiars se sentin acollits i no exclosos.

Per finalitzar amb l'entrada, esmentar que un dels escriptors més coneguts i famosos que es reflecteix en el llibre és Kenzaburo Oé. El té un nen amb discapacitat mental. La diferència que hi ha entre tots dos llibres és que Màrius Serra parla de la malaltia del seu propi fill i explica el dia a dia de la seva vida i en canvi Kenzaburo es basa que el naixement del seu fill ha eclipsat la seva vida i les seves obres, però per al seva vida segueix i no se centra només en la discapacitat.